Els arbres han florit

En la primera editorial de la publicació que xafarà la primavera, no voldríem obviar el que aquest fenomen de la meteorologia ens duu a les entranyes com les primeres partícules del pol·len que respirem. Després d’un hivern llarg, figureu-vos de la magnitud simbòlica d’una oreneta creuant el Mediterrani sota un cel blavíssim, arribant a la nostra terra promesa i veient com grapats d’enamorats passegen sense rumb fix, Rambla amunt Rambla avall, d’entre paradetes de llibres, roses encara molles, fresques, i ametllers florits. Intenteu assaborir (encara que sigui només un instant) la sensació que ha de recórrer per la sang de la nostra oreneta, planejant la capital més bonica del món, adonant-se que aquest any sí que celebrem el Sant Jordi, adonant-se que hem decorat —gràcies per tot, Alcaldessa!— les llambordes, abans grises i brutes, de sanefes de colors fluorescents.

            Doncs això, estimats feligresos: la primavera és una meravella! És indubtable que l’hivern tornarà amb tota la seva força, però mentre podem gaudir d’aquesta treva, de vermuts a les terrasses, del brunzit de les mosques, del sol espaterrant, espremem-ne fins l’última gota. Sentim-nos vius! Siguem feliços! Perquè si nosaltres ho som ens serà retribuït d’una manera o altra, de ben segur. No ho dubteu pas.

            Per exemple: Si tot s’esdevé com desitgem, figureu-vos si se sentirà viva l’oreneta que creuarà el Mediterrani! Figureu-vos si se sentirà viva veient aquest espectacle tan meravellós, contemplant com, després d’una hivernació més duradora que les que ens havien precedit, els mascles recuperen les forces per declarar-se a les seves estimades regalant novel·les de Rodoreda i rams grossos com arbustos, d’una flaire dolcíssima, atractiva, seductora, quasi tan seductora com les feromones que es desprendran en conseqüència i que, també en conseqüència, serviran perquè els nostres aparellats follin indiscriminadament i omplin de semen i flux vaginal els nostres vagons de metro, els nostres cinemes, els nostres despatxos. Intenteu aguaitar —si ens permeteu la impertinència: amb els ulls clucs— què sentirà la nostra oreneta si ens veu contemplar el fruit, nou mesos després, de la virtut humana, de la Mare Naturalesa, de tants i tants nounats fecundats en aquests coits inevitables, passionals.

            Imagineu-vos si se sentirà afortunada de contemplar amb un embadaliment meteòric com tornem a renéixer! Imagineu-vos si s’hi sentirà que decidirà regalar-nos una melodia inèdita, alegre i esplèndida, mentre l’envolta un estol de papallones:

            —Piu-piu, piu-piu! Piu-piu-piu, piu-piu!

            I a tot això, mentre segueix assaborint el gaudi, que un jove cavaller li respondrà:

            —Piu-piu ta puta mare! Filla d’una puta!

            I li llançarà un roc que li impactarà al pit amb la mateixa virulència amb la que ella caurà i impactarà contra les nostres llambordes mironianes. Aleshores, comprengueu encara més com d’afortunada se sentirà la nostra oreneta, notant com li esberlen el cap, com li escorxen l’estómac i com la desbudellen, sabent que aquesta nit alimentarà les panxes d’una família que viu al carrer però que és feliç perquè els arbres han florit, perquè les abelles es disposen a fer mel i la primavera ha arribat per fi.