Els cretins bons

En aquest bullici social propi d’un vestidor d’alevins, hi ha una tendència cada vegada més estesa, més articulada, que pretén entendre com és que ha retornat la moda d’engarjolar cantants. Una tendència que es fonamenta en el binarisme, en el blanc i el negre, en l’àngel i el dimoni, com si aquests esdeveniments es donessin per una mena de dinàmica cada vegada més decadent, com si els feixistes fossin gent molt forta (muscularment) però poc cultivada, poc llegida, i en la pantalla que se’ls projecta al front quan pensen, ja no hi aparegués la platja de Benidorm, ni dues tetes que se surten de l’aparador, sinó una colla de gent molt enfadada dient que això no pot ser. I per això contraataquen. I per això la bola de neu és tan grossa com un elefant dins el menjador. Aquesta tendència de què parlem sovint acostuma a bramar, a tuitejar, a alliçonar els que demanen què passa fent servir frases que creuen punyents, ofensives, com «Ai, hem de vigilar: és que aquest país nostrat, cada vegada més, s’assembla a Turquia». Com si milions de turcs haguessin pujat en un autobús, s’haguessin adormit, i sense saber com, en llevar-se, s’adonessin que són ben lluny. I, esclar, és per això: ara ens assemblem a Turquia. Perquè si surts de casa per anar a comprar tabac, per contra del que t’acostumaves a trobar abans, ara hi ha turcs, teteries, kebabs, paradetes de delícies turques i banys turcs.

            I us preguntareu, amb tota la raó del món: «¿I què? És evident que, a hores d’ara, encara no ens han envaït els turcs. ¿Cal filar tan prim?» Probablement no. Però el problema no és el filarprim. El problema és que aquesta tendència de què us parlem fa servir aquesta comparació, a vegades, per mandra, per falta d’enginy, a vegades, perquè no s’atreveixen a dir —i si s’hi atreveixen, ho fan amb la boca molt petita, de pinyó— que Espanya s’assembla a Espanya. I és evident que és bo provar de ser constructiu, de no cagar-se en Déu i la mare que va parir el món, de fer veure que no passa res perquè, ja se sap, hi ha temporades de tot. Però també és evident que la cosa no vessa perquè hi hagi més turcs del compte, dissolts en líquid, i poc espai al got perquè hi càpiga tothom. Vessa perquè la censura (selectiva, rumiada, intel·ligent) s’ha fet bé, vessa perquè fins nosaltres mateixos hem adoptat el discurs. I és bo!: mentrestant podem fer calçotades, que n’és temporada. I mentrestant ens podem reconfortar de veure que la protesta obre telenotícies, que rep el suport del partit que governa a Trinidad i Tobago (Podemos) i del que fa oposició a la Generalitat lituana (JuntsxSí). Però quan els cretins d’ànima neta se n’adonin que no han posat crema depilatòria a la cella de cap nazi —i que mentrestant el nazi ha tingut temps d’anar al gimnàs dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres durant cinc anys—, si hi ha sort, només ens quedarà signar l’empat, que vindria a ser un pacte de no-agressió per a l’existència d’uns i altres. Però aleshores ja haurem perdut. Perquè qui signa un armistici de guerra amb els dolents, perd la guerra. I ells són els dolents.