¿Per què?

Probablement no haguem estat originals en la tria del nom de la publicació; probablement tampoc no haguem estat subtils (i aquí s’hi hauria d’afegir: en la tria del nom de la publicació). I per això ens arraulim en una cantonada com un gat moll, xop, amarat d’aigua, a l’espera que la bola de neu es faci una mica grossa i les impertinències ens caiguin damunt com li haurien de caure a segons quin gàngster del país: ¿I per què Temperatura? ¿I quina relació té Temperatura amb anar al lavabo? I encara més, ¿quina relació té Temperatura amb una revista per anar al lavabo? Doncs, mireu, honestament: no. No té cap mena de relació, no l’hi busqueu. Tot aquest romanç de l’escatologia, de l’anar a cagar, és només un ganxo comercial perquè ens feu confiança. Havíem de triar un nom per posar-li i aquest és un dels primers que ens va venir al cap. El vam trobar escaient malgrat més d’un digués «Hòstia, ¿voleu dir? No sé si ho veig». ¿Però veure què? I, com tot a la vida, ens hi vam acabar decantant perquè no en teníem cap altre que ens semblés millor. Teníem pressa per assolir el nostre somni —o si assolir us sembla molt gruixut, impertinent, per perseguir el nostre somni—, que no és cap altre que viure tan bé com ens sigui possible treballant tan poc com ens sigui possible. És a dir, la correlació de forces elemental perquè la casa no s’ensorri, el yin i el yang mediterrani, la balança ibèrica, el franquisme i la Transició.

            Però lluny de no haver-hi lligam entre el nom i la cosa, sí que hi ha la voluntat de tenir una resposta per quan ens la demanin. I una resposta amb la qual ens sentim orgullosos, satisfets. Temperatura es diu la darrera novel·la de Francesc Trabal, publicada l’any 1947 a Mèxic —tot i que Trabal vivia a Santiago de Xile, no pas perquè s’hi estigués de vacances. És també, probablement, la seva novel·la més desconeguda i sobre la qual, ell mateix, va assegurar, referint-se al seu editor i amic, Avel·lí Artís-Gener “Tísner”, que «només un escriptor podia ser capaç de tenir l’heroisme de publicar-la després de llegir-la». Però no tenim cap mena d’intenció d’enganyar-vos: el noranta-per-cent de la gent que participa en tot plegat no l’ha llegit, ni l’havia sentit mai anomenar. Ni tampoc no volem reivindicar la novel·la (potser només una mica), sinó fer al·lusió a la figura d’un home que feia articles satírics en revistes satíriques que algú va manar tancar, prohibir, cremar, anihilar; fer al·lusió a un home que pertanyia a una bona colla de gent que no els van donar la possibilitat de seure en una taula de diàleg. Però sobretot, i en definitiva, fer al·lusió a un home que se’n va adonar, farà vora cent anys, que el país és una puta olla de grills, i va contribuir decididament a riure-se’n.